Tornaré – HIATUS

16 oct.

Aquest és un missatge pel lector eventual, però sobretot per a mi mateixa.

He de fer una parada tècnica per treballar molt i fer el màster. Però tornaré!

“When shall we three meet again
In thunder, lightning, or in rain?”

 

De moment si no ho heu fet ja, per què no llegiu Macbeth?

Anuncis

Dansk, dag 1:

30 ag.

He decidit fer realitat un dels meus somnis: aprendre danès. Per cap motiu en particular, em ve de gust.

Fa sis anys vaig conèixer de casualitat i per un xat el Lars, un noi de Dinamarca aficionat al Barça; així que el meu objectiu és comunicar-me amb ell en el seu idioma. Existeix de debó, eh? Lars, say hi!

La gràcia és que hauré d’aprendre’l tota sola perquè no tinc fons ni gaire temps. Així que armada amb una gramàtica de l’any de la pera, un “Teach yourself Danish” amb els seus dos CDs i un natiu pacient presentaré batalla a la meva primera llengua no-romànica.

Cert, no pinta gaire bé. Però amb il·lusió…

Taler du dansk?

Nej, jeg kan ikke taler dansk endnu. [typo corrected, mange tak Lars!]

De simis i homes

23 ag.

Si els homes i simis som parents i ens assemblem tant, per què no ens parlen?

L’Steven Pinker té una idea molt clara de perquè és així, però jo abans de tot plegat he pensat: i per què les rates no parlen? Compartim un 90% de l’ADN amb elles i un 96% amb el ximpanzé.
Sembla que la variació que ens separa dels ximpanzés sigui ben poca però és responsable de les diferències tan evidents (en alguns individus, si més no) entre nosaltres.

I molt abans de l’ADN, durant els anys 30 i 40 dues parelles de psicòlegs van adoptar cries de ximpanzé amb la intenció d’ensenyar-los a parlar. Eren la Gua i la Viki, que van ser criats de maneres diferents amb resultats igual de desastrosos: els ximpanzés no estan fets per parlar anglès, o xinès, ni pirahã. Així que als 60 es va tornar a intentar, aquest cop amb un llenguatge suposadament més assequible. Van ensenyar a tres ximpanzés, la Sarah, la Lana i el Kanzi llenguatges simbòlics més senzills a través d’objectes de plàstic imantats o consoles amb símbols dibuixats, suposadament amb cert èxit. I més endavant, els Gardner van criar un ximpanzé, la Washoe com si fos un fill seu. Diuen que va aconseguir aprendre 350 paraules en llengua de signes americana (ASL) i que va establir relacions emocionals amb humans, cosa que va ajudar a impulsar el Great Ape Project. Francine Patterson i el seu equip va ensenyar a una goril·la, la Koko, l’ASL. Per què aquests investigadors van considerar una llengua tan complexa com qualsevol altre apta per a un simi no ho sé encara, però el cas és que aquesta investigadora afirmava que la Koko es comunicava tan bé que fins i tot havia inventat expressions tipus: ocell + agua = cigne, galeta + pedra = galeta danesa

Koko
Això vol dir que el Planeta dels Simis queda més a prop? Per desgràcia sembla que no, per més raó que tingui la Koko amb les galetes daneses, sembla que la seva cuidadora no ha estat mai gaire disposada a compartir i col·laborar amb altres científics perquè poguessin repetir l’experiment i sembla que la cosa no ha quedat mai gaire clara; així que l’equip de l’Herbert Terrace va acollir un altre ximpanzé anomenat Nim Chimpsky (són uns catxondos) per a tornar-ho a intentar.
Però hi havia una diferència molt important entre els experiments: un dels investigadors de Terrace era sord de naixement, cosa que fa fer baixar el recompte de signes del ASL reconeixibles de més d’un centenar a 25.
Es veu que els investigadors que no signaven, veien signes a tot arreu i l’únic que en sabia de debò s’havia d’esforçar per veure’n. A més, aquest experiment va comptar amb la visita de la Jane Goodall , que va reconèixer en el Nim, gestos i sons propis dels seus companys salvatges.
Així que sembla que tampoc van aconseguir que el Nim parlés gaire bé.

Encara així, per a alguns investigadors sembla ser que la qüestió és que els simis sí que tenen les parts del cervell que nosaltres utilitzem per a comunicar-nos, l’àrea de Broca i de Wernicke entre altres, per què no parlen?! I així n’hi ha que creuen que hauríem de poder-los fer parlar, d’altres que creuen que tard o d’hora evolucionaran prou per poder parlar i altres, com l’Steven Pinker que creuen que tot plegat és una bestiesa.

Potser és que després de tants anys entre nosaltres han decidit que no val la pena parlar-nos

The ever-learner kit

15 ag.

Fa uns dies va ser el meu aniversari i algú que em coneix molt bé em va regalar “the ever-learner kit”, que consisteix bàsicament en un usb ple de audiobooks i els corresponents pdfs per satisfer les meves necessitats educatives. Que són moltes i variades. Així que ara sóc la feliç propietària d’uns quants llibres d’història d’Egipte i de mètodes per aprendre francès, portuguès, danès i rus;  i alguns més de lingüística per alimentar el blog; a més d’un nou exemplar per a la meva col.lecció de Romeos i Julietes: l’audiollibre amb accent de la bbc!

Ara, encara que no tingui temps per asseure’m a xuclar coneixement del llibres, ho podré fer on the move amb l’ipod!

I això em fa pensar en aquesta web: Fluent in 3 months, d’un irlandès que explica com aconseguir parlar una llengua ràpidament amb una fluïdesa decent. No és cap mètode meravellós que funciona el 100% de les vegades i que farà que aprenguis sense esforç, és gairebé tot al contrari. Un cop ens traiem de sobre les excuses per a no aprendre hem de trobar la motivació per a poder aprendre. Els recursos els tenim tots a l’abast ara més que mai amb internet: podem parlar amb natius, veure la tele i llegir llibres en aquell idioma, fins i tot viatjar és molt més barat.

Una de les coses que m’agraden és que entén les llengües purament com a mecanismes de comunicació. I per això la gramàtica, els llibres i les classes de dues hores queden relegades a una posició gairebé simbòlica. Cosa que pot xocar al principi, però quan hi pensem és gairebé lògic: no vols aprendre hindi? Doncs parla’l! És una mica com tirar-se a una piscina sense saber nedar només parlant no ens ofegarem i a base de voler fer-nos entendre potser ho anirem aconseguint. Trobo que els consells que dóna poden ser molts útils i a més hi ha moltes maneres de comunicar-te amb la gent que també el segueix, així que encara t’ho posa més fàcil per a fer bons contactes per aprendre.

És clar que no tot es generositat (encara que el blog si que ho és i moltes altres coses!) ven el seu mètode per un mòdic preu, i també hi ha entrades més controvertides, com per exemple el seu total convenciment que els adults aprenen igual millor que els nens, que encara que ha estat demostrat en algun estudi, hi ha certs aspectes que encara no són gaire clars. Per altra banda estrictament, ell no és cap lingüista i fins i tot sembla que abusant d’humilitat se’n foti una mica. En tot cas, és una pàgina plena de trucs i bons consells per aprendre idiomes, amb molt bon rollo i sobretot: els ànims i  l’energia amb els que emprèn aquestes aventures poliglotes són molt contagioses! Hi faré un bon cop d’ull i potser aviat m’ho aplico per aprendre alguna de les llengües que tinc pendents!

Pedagogs caducats

9 ag.

Amb l’arribada d’un petit a la família, entre algunes revistes de bebès vaig trobar una on una pedagoga assegurava a una mare preocupada que aprendre més d’una llengua de naixement “no era bo” pels nens.
Deixava entendre que si ensenyem dues llengües alhora als petits només aconseguirem que triguin més a parlar.

Llegint una mica, de seguida vaig trobar que aquestes idees són més aviat del segle passat, literalment, i que ara el que es porta no és el bilingüisme, és ja directament el plurilingüisme. Proliferen els blocs de mares i pares que expliquen com és ensenyar als seus fills 3 o fins i tot 4 idiomes i van arribant estudis que demostren els efectes beneficiosos de parlar més d’una llengua.

expressats en aquesta imatge

A mi la pregunta de la lectora em va estranyar, potser és perquè vinc de traducció i allà hi ha gent que parla dels natius amb veneració i tot: “ostres! Clar, tu ets natiu. Japonès? Quina sort ser natiu japonès, així el coreà t’és més fàcil, no?” “No sé si el text m’ha quedat prou natiu, deixa que truqui al natiu de capçalera que m’ho revisi”. Llavors, fes al nen natiu, no? A traducció farà amics.

Sobretot, i parlo en general d’Europa, sembla que quan una persona diu que és bilingüe o plurilingüe, ha de justificar un contacte molt directe amb la llengua: la meva família és nativa, he anat al Liceu Francès, la meva avia parla crioll, m’he criat entre inuits…

François Grosjean per exemple, ha estudiat el bilingüisme durant tota la seva carrera professional i com molts altres, i com ja ens van ensenyar a l’escola, els bilingües o plurilingües no són màquines. No parlen les seves llengües amb la mateixa precisió, una pot ser dominant; es troben amb els mateixos problemes que la resta davant un text especialitzat i a vegades barregen les llengües i tot. I tot això no els fa menys bilingües. O sigui, la idea del bilingüe com a alienígena que parla perfectament dues llengües, no existeix per als experts.

I a pesar dels experts, sembla que tenim els natius i alguns bilingües en molta consideració, llavors, com és que et planteges si és bo o no pel teu nen?
No em vull posar dramàtica però potser és que en un país on el valencià ve de l’iber és demanar massa, primer hauríem d’aprendre a no tirar a matar amb la llengua i després podríem començar a ensenyar als petits els grans beneficis de parlar-ne més d’una.

Tot i això, la resposta a la pregunta de la lectora per a mi és encara més senzilla: si ens haguessin de sortir les dents de grans ens tornaríem bojos del mal, no ens costa prou aprendre llengües de grans?

Les idees verdes incolores recomanen…

26 jul.

Avui, petita recomanació:
Colorless Green Linguistics, especialment la secció “project threesixfive” on l’autor es va proposar el repte de penjar, cada dia, una paraula que no té traducció directa a l’anglès. Pesmenteiro (pt), per exemple: persona que només va a un funeral pel menjar. O el verb geragas, del malai, que vol dir pentinar-se enfurismat. N’hi ha per triar i remenar!

El títol d’aquest blog, per cert, ve d’una frase de Chomsky: Colorless green ideas sleep furiously (les idees incolores dormen furiosament), que no té cap ni peus però que Chomsly va utilitzar per demostrar que les llengües no són pura estadística o cadenes de paraules. La frase és gramatical, i la sintaxi és correcta però no té cap sentit; és només una mostra de com sentit i sintaxi no sempre han d’anar juntes.

Colourless Green Ideas [Benjamin Slade]

I com aquesta n’hi ha d’altres:
Le silence vertébral indispose la voile licite de Lucien Tèsniere
o el joc del cadàver exquisit: le cadavre exquis boira le vin nouveau

i quan ja s’hi van ficar el filòsofs la cosa es va complicar:
“Quadriplucity drinks procrastination” de Russell pot ser una frase sense sentit però segons W. V. Quine és senzillament una cosa que no és certa. Per cert, Quine i Chomsky també se les han tingudes sobre l’aquisició de llengües maternes…

El globus és de color vermell

22 jul.

balloons

És el mateix dir:
A red balloon i the balloon is red?
Crec que estem d’acord en què la traducció d’aquestes frases és: un globus vermell i el globus és vermell. I podem estar d’acord en què essencialment conclouen que hi ha un globus que és de color vermell rondant per aquí.

Doncs, al Laboratori de Cognició, llengua i aprenentatge de la Universitat de Stanford, han demostrat que hi ha una diferència molt important entre aquestes dues frases: la segona ajuda als nens a aprendre els colors més fàcilment, mentre que la primera endarrereix el procés. I de fet només passa amb l’anglès i amb llengües que posen els adjectius davant el nom.

Aprendre els colors pot ser problemàtic per se: cada cultura té un mapa de colors, quins són els habituals, i fins on arriben els matisos; hi ha cultures que només tenen “color clar” (groc, rosa, blanc…) i “color fosc” (negre, marró, lila…), i si ja comencem que si turquesa, que si beix que si burdeus…
A més, quin és el globus vermell? Imagineu un ram de globus de tots colors: verds, blaus, liles, grocs, roses, taronges… i li preguntes al teu nen que quin és el vermell, i no vull despertar la bèstia, però jo tota la vida que aquest color l’he vist més verd que blau.turquesa

Així que imagineu la confusió dels nens que tot just els aprenen. Està clar que no és el mateix que distingir un gos d’un peix! Els colors els tenim tots alhora i en el mateix context!

Doncs bé, el cas és que els nens que parlen anglès encara ho tenen més difícil, i , encara quan són ja capaços de cordar-se les sabates,  a vegades confonen alguns colors. I no té res a veure, normalment, amb el daltonisme.

Les primeres paraules que aprenen els nens són els noms, i els busquen. Quan a un nen li diuen the balloon is red, té l’atenció centrada en allò que coneix com a balloon, ja sap que ha de mirar al globus i per tant, això de red serà un atribut del globus, quin (rodó, de plàstic, joguina…) ja ho decidirà. En canvi, quan li dius the red balloon els nens s’ho prenen més aviat com un nom. I saber que en Pepito es diu Petito en realitat no ens diu res del tal Pepito. Per tant, la primera frase ajuda els nens a classificar vermell com un atribut més que poden tenir els objectes, mentre que l’altra els dificulta la feina.

Sembla ben poca cosa, però només escollint una frase abans que l’altra podem ajudar els nens a aprendre millor els colors. Els pares i mares dels nens que participen a l’estudi al·lucinaven, i n’hi havia que pensaven que els seus fills eren daltònics: fins llavors no havien detectat que encara confonien alguns colors. I em fa pensar que en realitat creiem que els nens ens entenen molt abans del que realment ho fan, podria ser que quan assumim que ens entenen i els parlem en conseqüència, és quan realment comencen a fer-ho?

parlo d’aquest estudi! Surprise in the learning of color words

Chomsky vs Pirahã

10 jul.

Baja, que te vas a caer; lo que hagan los demás me da igual… apart d’aquestes frases, és molt difícil que els humans repetim les mateixes frases amb les mateixes paraules exactes i en el mateix ordre. I aquesta reflexió tan senzilla que va formular Chomsky a principis dels 60 va tirar per terra la teoria que els nens naixien amb el cervell com un full en blanc que havia estat acceptada des de la Il·lustració (això són més de 100 anys). Ara per ara la Gramàtica Universal participa d’idees i teories tan diverses com l’evolució del cervell o la psicolingüística; bé, potser no són tan diferents…

Fins llavors es creia que els nens aprenien parlar utilitzant la tècnica de ensayo-error. “La planta s’ha morit” pronunciat per la meva germana de ben petita és podria explicar per aquesta teoria: fa regular un verb que no ho és precisament perquè ningú li ha dit que ho era, generalitza.

Amb la observació del naixement de les llengües criolles s’ha demostrat que això no és del tot així. Quan esclaus de tot arreu es trobaven treballant a la mateixa plantació, s’havien de comunicar d’alguna manera i a mi sempre m’havien dit que aquest era l’origen del crioll, però hi ha un pas previ molt important, el pidgin! El pidgin gairebé no té gramàtica i no és fins que els nens intervenen que es converteix en una llengua criolla; els nens hi introdueixen la gramàtica que li falta, però la “llengua” que han après gairebé no en té! Com s’ho fan?

Hi ha també un cas molt especial, un nen sordmut, fills d’una parella de sordmuts que es van criar en una època en que no s’ensenyava la llengua de signes, si no que es procurava que aprenguessin a parlar. Per tant, els pares d’aquest nen havien après la llengua de signes molt tard, i la signaven fatal. Llavors, el nen, exposat a la llengua dels pares, hauria de signar macarrònicament. Doncs no! El nen era capaç d’entendre no només el que li deien els pares, també com ho volien dir en realitat, i ell sí que signava de manera correcta els items gramaticals.

Perdoneu però a mi em sembla flipant.

Casos com aquests són els que reforcen la teoria de la Gramàtica Universal (GU) de Chomsky però últimament uns quants lingüistes s’han proposat tirar-la per terra.

En aquest vídeo hi ha un resum d’algunes d’aquestes idees, com que en realitat el cervell està preparat per aprendre, no per aprendre llengües (no acaba de demostrar que Chomsky s’equivoca) i també hi ha el cas d’un lingüista-missioner que assegura que la llengua pirahã parlada per un grup molt reduït d’indígenes de l’Amazones no s’assembla a CAP llengua existent i funciona de manera tant diferent que no quadra amb la teoria de la GU.

Els articles sobre aquesta qüestió són dels més descarregats al LingBuzz i se n’han fet ressò mitjans de comunicació d’una pila de països, la guerra per desacreditar una de les teories més importants de la lingüística, it’s on!

Escriure a mà, tecnologia i desenvolupament

30 juny

handwriting

Una de les celebrities que segueixo a Facebook és l’Anne Rice. És una tia curiosa: apart de tenir tot un àlbum dedicat al seu gat, Prince Oberon i de periòdicament fer embogir els seguidors amb pistes sobre una possible resurrecció de Lestat de Lioncourt; també penja articles molts interessants. Com aquest:
What Learning Cursive Does for Your Brain

I m’ha cridat l’atenció perquè fa poc vaig llegir:
Is the Internet Making our Children Stupid?

Pregunta a la qual vaig respondre immediatament que sí, potser per inèrcia; el cas és que tots dos articles parlen de com el desenvolupament cognitiu es veu afectat per això d’estar endollats tot el dia.Sembla que han pogut demostrar que escriure a mà millora les capacitats cognitives dels nens, aconsegueix que es concentrin millor i

el cervell desenvolupa una especialització funcional que integra el control del moviment i el pensament (…) per escriure a mà de manera comprensible es necessita un control precís dels músculs dels dits, han de parar atenció al que fan i com ho fan (…) i escriure a mà activa àrees del cervell que no s’activen si escrivim amb un teclat.

De fet, els nens que saben escriure s’acosten més a l’activitat neuronal dels adults, vaja, es desenvolupen. I en el cas contrari, el nen endollat a la xarxa des de ben petit, el que aprèn les lletres amb una app a l’iphone del pares sembla que té una capacitat de concentració menor (que s’ha reduït dels 12 als 5 minuts seguits en deu anys) i a més, diuen, ser capaços de fer unes quantes coses alhora no és recomanable en nens petits perquè més aviat acaba minvant altres capacitats, com l’extracció d’informació, l’especialització i l’eficiència i que, tenir a l’abast tot el que volen de manera immediata pot acabar desembocant en frustració si no és així.

A mi tot plegat em sona a diagnòstics massius de TDA, amb Hiperactivitat o sense; trastorn, per cert, que resulta que és més o menys fictici (confessat pel propi “descobridor”!), així que potser estem tots plegats exagerant una mica.

Per això m’agraden aquests dos articles:
Paying attention to Inattention  on resulta que als nens de minories ètniques no se’ls diagnostica el TDA (pobrets!).
Is Technology Making Young People Stupid? on es recorden unes quantes virtuts de la vida tecnològica.

M’imagino a pares i mares llegint tota mena d’articles sobre aquesta nova amenaça, perquè segurament ja s’ho han sentit allò de “tan petit i amb el mòbil/la tele/l’ordinador”, i quedar-se ben bé com al principi.

N’hi ha que diuen que ara ja tot anirà de capa caiguda i n’hi ha que sembla que esperin que els nostres cervells evolucionin ens nous pokémon amb noves habilitats d’un moment a l’altre. Potser és una mica com quan es discutia si s’havia de criar els nens en plan salvatge o si havien de ser uns senyorets des de les primeres passes.

Estaré a l’aguait dels nous descobriments, i, de moment, em decanto per la primera opció, només cal veure com pugen…

Granges de traductors

21 juny

Últimament estic mirant de seguir els grups sobre traducció que hi ha per Facebook i no sé si és que el món va fatal o només és el de la traducció, però m’ha sorprès molt veure com en els 3 grups als que m’he apuntat recentment, el tema estrella són les estafes.

I de tota mena! La més sonada és la d’uns individus que es dediquen a recollir les dades dels traductors apuntats a certa xarxa i a fer un correu fals amb les teves dades per a enviar ofertes de feina falses. Aparentment, la gràcia de tot plegat és fer-te pagar un mòdic preu (500€ o més) per a que deixin d’utilitzar aquell correu a nom teu.

Després n’hi ha que obliguen a firmar contractes amb clàusules absurdes com: si el traductor no és posseïdor d’un smartphone, n’haurà d’aconseguir un d’ús exclusiu per a estar disponible 24/7.  Però el que més m’ha sorprès és que la reacció dels traductors sembla dependre del país: contra més al nord pitjor els sembla, concretament una noia d’un país nòrdic afirmava que allò era denunciable per “esclavitud”.

Però encara més sorprenen és el fil sobre tarifes (inseriu una OST ben dramàtica aquí):
Hi ha traductors, a la resta del món, que sembla que no treballen per menys de 0.07cent per paraula. I quines tarifes s’arriben a acceptar aquí? Que a  0.04 els sembla que se’ls tracta com si les traduccions es produïssin en “granges de gallines”.  Ni que treballéssim en fàbriques a l’Índia. Potser perquè molts d’aquests traductors són autònoms, els falten les pauses a la feina per a queixar-se i airejar-se, i, precisament per això, són espais molt recomanables per a novells atents.

Apart d’un bon grapat de glossaris i diccionaris, de moment n’he tret dues conclusions:

1. que els traductors exigeixen un mercat digne, encara que potser no ho facin saber a qui ho pot canviar, de moment.
2. que els traductors se solidaritzen amb les gallines explotades.