Arxius | Juny, 2013

Escriure a mà, tecnologia i desenvolupament

30 juny

handwriting

Una de les celebrities que segueixo a Facebook és l’Anne Rice. És una tia curiosa: apart de tenir tot un àlbum dedicat al seu gat, Prince Oberon i de periòdicament fer embogir els seguidors amb pistes sobre una possible resurrecció de Lestat de Lioncourt; també penja articles molts interessants. Com aquest:
What Learning Cursive Does for Your Brain

I m’ha cridat l’atenció perquè fa poc vaig llegir:
Is the Internet Making our Children Stupid?

Pregunta a la qual vaig respondre immediatament que sí, potser per inèrcia; el cas és que tots dos articles parlen de com el desenvolupament cognitiu es veu afectat per això d’estar endollats tot el dia.Sembla que han pogut demostrar que escriure a mà millora les capacitats cognitives dels nens, aconsegueix que es concentrin millor i

el cervell desenvolupa una especialització funcional que integra el control del moviment i el pensament (…) per escriure a mà de manera comprensible es necessita un control precís dels músculs dels dits, han de parar atenció al que fan i com ho fan (…) i escriure a mà activa àrees del cervell que no s’activen si escrivim amb un teclat.

De fet, els nens que saben escriure s’acosten més a l’activitat neuronal dels adults, vaja, es desenvolupen. I en el cas contrari, el nen endollat a la xarxa des de ben petit, el que aprèn les lletres amb una app a l’iphone del pares sembla que té una capacitat de concentració menor (que s’ha reduït dels 12 als 5 minuts seguits en deu anys) i a més, diuen, ser capaços de fer unes quantes coses alhora no és recomanable en nens petits perquè més aviat acaba minvant altres capacitats, com l’extracció d’informació, l’especialització i l’eficiència i que, tenir a l’abast tot el que volen de manera immediata pot acabar desembocant en frustració si no és així.

A mi tot plegat em sona a diagnòstics massius de TDA, amb Hiperactivitat o sense; trastorn, per cert, que resulta que és més o menys fictici (confessat pel propi “descobridor”!), així que potser estem tots plegats exagerant una mica.

Per això m’agraden aquests dos articles:
Paying attention to Inattention  on resulta que als nens de minories ètniques no se’ls diagnostica el TDA (pobrets!).
Is Technology Making Young People Stupid? on es recorden unes quantes virtuts de la vida tecnològica.

M’imagino a pares i mares llegint tota mena d’articles sobre aquesta nova amenaça, perquè segurament ja s’ho han sentit allò de “tan petit i amb el mòbil/la tele/l’ordinador”, i quedar-se ben bé com al principi.

N’hi ha que diuen que ara ja tot anirà de capa caiguda i n’hi ha que sembla que esperin que els nostres cervells evolucionin ens nous pokémon amb noves habilitats d’un moment a l’altre. Potser és una mica com quan es discutia si s’havia de criar els nens en plan salvatge o si havien de ser uns senyorets des de les primeres passes.

Estaré a l’aguait dels nous descobriments, i, de moment, em decanto per la primera opció, només cal veure com pugen…

Anuncis

Granges de traductors

21 juny

Últimament estic mirant de seguir els grups sobre traducció que hi ha per Facebook i no sé si és que el món va fatal o només és el de la traducció, però m’ha sorprès molt veure com en els 3 grups als que m’he apuntat recentment, el tema estrella són les estafes.

I de tota mena! La més sonada és la d’uns individus que es dediquen a recollir les dades dels traductors apuntats a certa xarxa i a fer un correu fals amb les teves dades per a enviar ofertes de feina falses. Aparentment, la gràcia de tot plegat és fer-te pagar un mòdic preu (500€ o més) per a que deixin d’utilitzar aquell correu a nom teu.

Després n’hi ha que obliguen a firmar contractes amb clàusules absurdes com: si el traductor no és posseïdor d’un smartphone, n’haurà d’aconseguir un d’ús exclusiu per a estar disponible 24/7.  Però el que més m’ha sorprès és que la reacció dels traductors sembla dependre del país: contra més al nord pitjor els sembla, concretament una noia d’un país nòrdic afirmava que allò era denunciable per “esclavitud”.

Però encara més sorprenen és el fil sobre tarifes (inseriu una OST ben dramàtica aquí):
Hi ha traductors, a la resta del món, que sembla que no treballen per menys de 0.07cent per paraula. I quines tarifes s’arriben a acceptar aquí? Que a  0.04 els sembla que se’ls tracta com si les traduccions es produïssin en “granges de gallines”.  Ni que treballéssim en fàbriques a l’Índia. Potser perquè molts d’aquests traductors són autònoms, els falten les pauses a la feina per a queixar-se i airejar-se, i, precisament per això, són espais molt recomanables per a novells atents.

Apart d’un bon grapat de glossaris i diccionaris, de moment n’he tret dues conclusions:

1. que els traductors exigeixen un mercat digne, encara que potser no ho facin saber a qui ho pot canviar, de moment.
2. que els traductors se solidaritzen amb les gallines explotades.

De com vaig acabar a castellà

17 juny

Ja ho anticipava a la primera entrada, és una historia curiosa i que potser deixa en una posició una mica dubtosa als involucrats.

El dia de la matriculació al primer curs, com a moltes facultats, el procés es fa acompanyat. Nosaltres havíem de triar la llengua A i la llengua C, i per ajudar-nos a marcar les caselles que tocaven hi havia dues professores de la facultat.

En el meu cas només tenia clar que la segona llengua havia de ser l’anglès, i pensava que el que més problemes em donaria seria l’elecció de la llengua C…

Tot sigui dit que com a llengua C vaig escollir el portuguès per uns bons motius.

a) Perquè francès ja n’havia fet una mica i ja l’enganxaria més endavant
b) Àrab? ni de conya
c) Rus? no hi ha plaça per al rus? doncs res.
d) Italià? òstia, quin palarro… què queda? Portuguès? Ah, vale.

En realitat l’elecció de la llengüa C ja m’hauria d’haver preparat pel que venia:

– Què faràs català o castellà? Quina és la teva llengua materna?
– Doncs… no ho sé, totes dues, sóc bilingüe, no?
– No, no, sempre n’hi ha una de dominant i és la que has de triar.
– Ah, doncs…. no t’ho sabria dir, amb la meva mare parlo en castellà i amb el meu pare en català.
– Ja… bé, fem una cosa, compta desde… 625 endarrere en castellà.
– Seiscientos veinticinco, seiscientos veinticuatro, seiscientos veintitrés, seiscientos veintidós…
– Au, ja està, veus? la teva llengua materna és el castellà!

Potser si se li hagués acudit de fer-m’ho fer primer en català ara seria traductora del català.
Què voleu que us digui, no em sembla un mètode gaire empíric…

Potser és aquesta anécdota absurda la que m’incita a llegir tot el que puc (que tampoc és gaire) sobre el bilingüisme i buscar una explicació raonable i la tranqüil.litat de saber que va ser una elecció estranya però correcta. Suposo que no cal que digui que de moment, tot el que he llegit no sembla estar en consonància amb aquest mètode.

Comencem pel principi

14 juny

Hi ha gent que comença blogs perquè tenen coses a dir. N’hi ha que creuen que tenen coses a dir.

Jo començo aquest blog per molts motius, tots igual de dolents que podrien dinamitar les bones intencions amb les que començo.

1. Perquè la profe d’inserció laboral ho recomana.
2. Perquè sembla que ara tots els traductors en tenen un.
3. Perquè tothom insisteix en lo professional que és això de tenir un blog sobre traducció i qüestions técniques i tota la mandanga.
4. Perquè amb una mica de gust el pots fer servir com una pàgina personal i fer-te promoció i contactes.

Els motius comercials sempre m’han semblat terribles i la autopromoció la veritat és que no se’m dóna gens bé. A més, fa anys que no escric en català; si us sagnen els ulls després, ja us he avisat…

L’únic bon motiu que tinc per a escriure un blog és que indirectament m’ho han recomanat dues persones de qui me’n fio plenament. Una es un professor de català de la universitat, que després de llegir la primera redacció que vaig entregar em va dir “Ja ho saps que molts dels traductors de català són escriptors? Potser t’hauries de passar al català”. N’hi ha que volen veure un intent de passar-me a l’altre bàndol (com vaig acabar fent traducció al castellà és tota una història…) però jo vaig veure un fanalet d’esperança que algú encenia perquè el seguís.

L’altre és una eminència amb la que vaig compartir taula rodona a Optimale. Una senyora sense pèls a la llengua que els va fer anar tots com ciris de catedral i que, en una conferència on només sentíem “mercat” , “post-edició” i teories de la fi dels traductors, ella ens va dir: “No us deixeu desanimar, hi ha un mercat de gran qualitat esperant traductors que saben escriure”; i allò em va sonar a la terra promesa, un món idíl·lic on les feines són ben pagades, interessants, difícils i enriquidores.

Així que he començat un blog.