Arxius | Agost, 2013

Dansk, dag 1:

30 ag.

He decidit fer realitat un dels meus somnis: aprendre danès. Per cap motiu en particular, em ve de gust.

Fa sis anys vaig conèixer de casualitat i per un xat el Lars, un noi de Dinamarca aficionat al Barça; així que el meu objectiu és comunicar-me amb ell en el seu idioma. Existeix de debó, eh? Lars, say hi!

La gràcia és que hauré d’aprendre’l tota sola perquè no tinc fons ni gaire temps. Així que armada amb una gramàtica de l’any de la pera, un “Teach yourself Danish” amb els seus dos CDs i un natiu pacient presentaré batalla a la meva primera llengua no-romànica.

Cert, no pinta gaire bé. Però amb il·lusió…

Taler du dansk?

Nej, jeg kan ikke taler dansk endnu. [typo corrected, mange tak Lars!]

Anuncis

De simis i homes

23 ag.

Si els homes i simis som parents i ens assemblem tant, per què no ens parlen?

L’Steven Pinker té una idea molt clara de perquè és així, però jo abans de tot plegat he pensat: i per què les rates no parlen? Compartim un 90% de l’ADN amb elles i un 96% amb el ximpanzé.
Sembla que la variació que ens separa dels ximpanzés sigui ben poca però és responsable de les diferències tan evidents (en alguns individus, si més no) entre nosaltres.

I molt abans de l’ADN, durant els anys 30 i 40 dues parelles de psicòlegs van adoptar cries de ximpanzé amb la intenció d’ensenyar-los a parlar. Eren la Gua i la Viki, que van ser criats de maneres diferents amb resultats igual de desastrosos: els ximpanzés no estan fets per parlar anglès, o xinès, ni pirahã. Així que als 60 es va tornar a intentar, aquest cop amb un llenguatge suposadament més assequible. Van ensenyar a tres ximpanzés, la Sarah, la Lana i el Kanzi llenguatges simbòlics més senzills a través d’objectes de plàstic imantats o consoles amb símbols dibuixats, suposadament amb cert èxit. I més endavant, els Gardner van criar un ximpanzé, la Washoe com si fos un fill seu. Diuen que va aconseguir aprendre 350 paraules en llengua de signes americana (ASL) i que va establir relacions emocionals amb humans, cosa que va ajudar a impulsar el Great Ape Project. Francine Patterson i el seu equip va ensenyar a una goril·la, la Koko, l’ASL. Per què aquests investigadors van considerar una llengua tan complexa com qualsevol altre apta per a un simi no ho sé encara, però el cas és que aquesta investigadora afirmava que la Koko es comunicava tan bé que fins i tot havia inventat expressions tipus: ocell + agua = cigne, galeta + pedra = galeta danesa

Koko
Això vol dir que el Planeta dels Simis queda més a prop? Per desgràcia sembla que no, per més raó que tingui la Koko amb les galetes daneses, sembla que la seva cuidadora no ha estat mai gaire disposada a compartir i col·laborar amb altres científics perquè poguessin repetir l’experiment i sembla que la cosa no ha quedat mai gaire clara; així que l’equip de l’Herbert Terrace va acollir un altre ximpanzé anomenat Nim Chimpsky (són uns catxondos) per a tornar-ho a intentar.
Però hi havia una diferència molt important entre els experiments: un dels investigadors de Terrace era sord de naixement, cosa que fa fer baixar el recompte de signes del ASL reconeixibles de més d’un centenar a 25.
Es veu que els investigadors que no signaven, veien signes a tot arreu i l’únic que en sabia de debò s’havia d’esforçar per veure’n. A més, aquest experiment va comptar amb la visita de la Jane Goodall , que va reconèixer en el Nim, gestos i sons propis dels seus companys salvatges.
Així que sembla que tampoc van aconseguir que el Nim parlés gaire bé.

Encara així, per a alguns investigadors sembla ser que la qüestió és que els simis sí que tenen les parts del cervell que nosaltres utilitzem per a comunicar-nos, l’àrea de Broca i de Wernicke entre altres, per què no parlen?! I així n’hi ha que creuen que hauríem de poder-los fer parlar, d’altres que creuen que tard o d’hora evolucionaran prou per poder parlar i altres, com l’Steven Pinker que creuen que tot plegat és una bestiesa.

Potser és que després de tants anys entre nosaltres han decidit que no val la pena parlar-nos

The ever-learner kit

15 ag.

Fa uns dies va ser el meu aniversari i algú que em coneix molt bé em va regalar “the ever-learner kit”, que consisteix bàsicament en un usb ple de audiobooks i els corresponents pdfs per satisfer les meves necessitats educatives. Que són moltes i variades. Així que ara sóc la feliç propietària d’uns quants llibres d’història d’Egipte i de mètodes per aprendre francès, portuguès, danès i rus;  i alguns més de lingüística per alimentar el blog; a més d’un nou exemplar per a la meva col.lecció de Romeos i Julietes: l’audiollibre amb accent de la bbc!

Ara, encara que no tingui temps per asseure’m a xuclar coneixement del llibres, ho podré fer on the move amb l’ipod!

I això em fa pensar en aquesta web: Fluent in 3 months, d’un irlandès que explica com aconseguir parlar una llengua ràpidament amb una fluïdesa decent. No és cap mètode meravellós que funciona el 100% de les vegades i que farà que aprenguis sense esforç, és gairebé tot al contrari. Un cop ens traiem de sobre les excuses per a no aprendre hem de trobar la motivació per a poder aprendre. Els recursos els tenim tots a l’abast ara més que mai amb internet: podem parlar amb natius, veure la tele i llegir llibres en aquell idioma, fins i tot viatjar és molt més barat.

Una de les coses que m’agraden és que entén les llengües purament com a mecanismes de comunicació. I per això la gramàtica, els llibres i les classes de dues hores queden relegades a una posició gairebé simbòlica. Cosa que pot xocar al principi, però quan hi pensem és gairebé lògic: no vols aprendre hindi? Doncs parla’l! És una mica com tirar-se a una piscina sense saber nedar només parlant no ens ofegarem i a base de voler fer-nos entendre potser ho anirem aconseguint. Trobo que els consells que dóna poden ser molts útils i a més hi ha moltes maneres de comunicar-te amb la gent que també el segueix, així que encara t’ho posa més fàcil per a fer bons contactes per aprendre.

És clar que no tot es generositat (encara que el blog si que ho és i moltes altres coses!) ven el seu mètode per un mòdic preu, i també hi ha entrades més controvertides, com per exemple el seu total convenciment que els adults aprenen igual millor que els nens, que encara que ha estat demostrat en algun estudi, hi ha certs aspectes que encara no són gaire clars. Per altra banda estrictament, ell no és cap lingüista i fins i tot sembla que abusant d’humilitat se’n foti una mica. En tot cas, és una pàgina plena de trucs i bons consells per aprendre idiomes, amb molt bon rollo i sobretot: els ànims i  l’energia amb els que emprèn aquestes aventures poliglotes són molt contagioses! Hi faré un bon cop d’ull i potser aviat m’ho aplico per aprendre alguna de les llengües que tinc pendents!

Pedagogs caducats

9 ag.

Amb l’arribada d’un petit a la família, entre algunes revistes de bebès vaig trobar una on una pedagoga assegurava a una mare preocupada que aprendre més d’una llengua de naixement “no era bo” pels nens.
Deixava entendre que si ensenyem dues llengües alhora als petits només aconseguirem que triguin més a parlar.

Llegint una mica, de seguida vaig trobar que aquestes idees són més aviat del segle passat, literalment, i que ara el que es porta no és el bilingüisme, és ja directament el plurilingüisme. Proliferen els blocs de mares i pares que expliquen com és ensenyar als seus fills 3 o fins i tot 4 idiomes i van arribant estudis que demostren els efectes beneficiosos de parlar més d’una llengua.

expressats en aquesta imatge

A mi la pregunta de la lectora em va estranyar, potser és perquè vinc de traducció i allà hi ha gent que parla dels natius amb veneració i tot: “ostres! Clar, tu ets natiu. Japonès? Quina sort ser natiu japonès, així el coreà t’és més fàcil, no?” “No sé si el text m’ha quedat prou natiu, deixa que truqui al natiu de capçalera que m’ho revisi”. Llavors, fes al nen natiu, no? A traducció farà amics.

Sobretot, i parlo en general d’Europa, sembla que quan una persona diu que és bilingüe o plurilingüe, ha de justificar un contacte molt directe amb la llengua: la meva família és nativa, he anat al Liceu Francès, la meva avia parla crioll, m’he criat entre inuits…

François Grosjean per exemple, ha estudiat el bilingüisme durant tota la seva carrera professional i com molts altres, i com ja ens van ensenyar a l’escola, els bilingües o plurilingües no són màquines. No parlen les seves llengües amb la mateixa precisió, una pot ser dominant; es troben amb els mateixos problemes que la resta davant un text especialitzat i a vegades barregen les llengües i tot. I tot això no els fa menys bilingües. O sigui, la idea del bilingüe com a alienígena que parla perfectament dues llengües, no existeix per als experts.

I a pesar dels experts, sembla que tenim els natius i alguns bilingües en molta consideració, llavors, com és que et planteges si és bo o no pel teu nen?
No em vull posar dramàtica però potser és que en un país on el valencià ve de l’iber és demanar massa, primer hauríem d’aprendre a no tirar a matar amb la llengua i després podríem començar a ensenyar als petits els grans beneficis de parlar-ne més d’una.

Tot i això, la resposta a la pregunta de la lectora per a mi és encara més senzilla: si ens haguessin de sortir les dents de grans ens tornaríem bojos del mal, no ens costa prou aprendre llengües de grans?