De com vaig acabar a castellà

17 juny

Ja ho anticipava a la primera entrada, és una historia curiosa i que potser deixa en una posició una mica dubtosa als involucrats.

El dia de la matriculació al primer curs, com a moltes facultats, el procés es fa acompanyat. Nosaltres havíem de triar la llengua A i la llengua C, i per ajudar-nos a marcar les caselles que tocaven hi havia dues professores de la facultat.

En el meu cas només tenia clar que la segona llengua havia de ser l’anglès, i pensava que el que més problemes em donaria seria l’elecció de la llengua C…

Tot sigui dit que com a llengua C vaig escollir el portuguès per uns bons motius.

a) Perquè francès ja n’havia fet una mica i ja l’enganxaria més endavant
b) Àrab? ni de conya
c) Rus? no hi ha plaça per al rus? doncs res.
d) Italià? òstia, quin palarro… què queda? Portuguès? Ah, vale.

En realitat l’elecció de la llengüa C ja m’hauria d’haver preparat pel que venia:

– Què faràs català o castellà? Quina és la teva llengua materna?
– Doncs… no ho sé, totes dues, sóc bilingüe, no?
– No, no, sempre n’hi ha una de dominant i és la que has de triar.
– Ah, doncs…. no t’ho sabria dir, amb la meva mare parlo en castellà i amb el meu pare en català.
– Ja… bé, fem una cosa, compta desde… 625 endarrere en castellà.
– Seiscientos veinticinco, seiscientos veinticuatro, seiscientos veintitrés, seiscientos veintidós…
– Au, ja està, veus? la teva llengua materna és el castellà!

Potser si se li hagués acudit de fer-m’ho fer primer en català ara seria traductora del català.
Què voleu que us digui, no em sembla un mètode gaire empíric…

Potser és aquesta anécdota absurda la que m’incita a llegir tot el que puc (que tampoc és gaire) sobre el bilingüisme i buscar una explicació raonable i la tranqüil.litat de saber que va ser una elecció estranya però correcta. Suposo que no cal que digui que de moment, tot el que he llegit no sembla estar en consonància amb aquest mètode.

Comencem pel principi

14 juny

Hi ha gent que comença blogs perquè tenen coses a dir. N’hi ha que creuen que tenen coses a dir.

Jo començo aquest blog per molts motius, tots igual de dolents que podrien dinamitar les bones intencions amb les que començo.

1. Perquè la profe d’inserció laboral ho recomana.
2. Perquè sembla que ara tots els traductors en tenen un.
3. Perquè tothom insisteix en lo professional que és això de tenir un blog sobre traducció i qüestions técniques i tota la mandanga.
4. Perquè amb una mica de gust el pots fer servir com una pàgina personal i fer-te promoció i contactes.

Els motius comercials sempre m’han semblat terribles i la autopromoció la veritat és que no se’m dóna gens bé. A més, fa anys que no escric en català; si us sagnen els ulls després, ja us he avisat…

L’únic bon motiu que tinc per a escriure un blog és que indirectament m’ho han recomanat dues persones de qui me’n fio plenament. Una es un professor de català de la universitat, que després de llegir la primera redacció que vaig entregar em va dir “Ja ho saps que molts dels traductors de català són escriptors? Potser t’hauries de passar al català”. N’hi ha que volen veure un intent de passar-me a l’altre bàndol (com vaig acabar fent traducció al castellà és tota una història…) però jo vaig veure un fanalet d’esperança que algú encenia perquè el seguís.

L’altre és una eminència amb la que vaig compartir taula rodona a Optimale. Una senyora sense pèls a la llengua que els va fer anar tots com ciris de catedral i que, en una conferència on només sentíem “mercat” , “post-edició” i teories de la fi dels traductors, ella ens va dir: “No us deixeu desanimar, hi ha un mercat de gran qualitat esperant traductors que saben escriure”; i allò em va sonar a la terra promesa, un món idíl·lic on les feines són ben pagades, interessants, difícils i enriquidores.

Així que he començat un blog.