Tag Archives: coses de nens

Pedagogs caducats

9 ag.

Amb l’arribada d’un petit a la família, entre algunes revistes de bebès vaig trobar una on una pedagoga assegurava a una mare preocupada que aprendre més d’una llengua de naixement “no era bo” pels nens.
Deixava entendre que si ensenyem dues llengües alhora als petits només aconseguirem que triguin més a parlar.

Llegint una mica, de seguida vaig trobar que aquestes idees són més aviat del segle passat, literalment, i que ara el que es porta no és el bilingüisme, és ja directament el plurilingüisme. Proliferen els blocs de mares i pares que expliquen com és ensenyar als seus fills 3 o fins i tot 4 idiomes i van arribant estudis que demostren els efectes beneficiosos de parlar més d’una llengua.

expressats en aquesta imatge

A mi la pregunta de la lectora em va estranyar, potser és perquè vinc de traducció i allà hi ha gent que parla dels natius amb veneració i tot: “ostres! Clar, tu ets natiu. Japonès? Quina sort ser natiu japonès, així el coreà t’és més fàcil, no?” “No sé si el text m’ha quedat prou natiu, deixa que truqui al natiu de capçalera que m’ho revisi”. Llavors, fes al nen natiu, no? A traducció farà amics.

Sobretot, i parlo en general d’Europa, sembla que quan una persona diu que és bilingüe o plurilingüe, ha de justificar un contacte molt directe amb la llengua: la meva família és nativa, he anat al Liceu Francès, la meva avia parla crioll, m’he criat entre inuits…

François Grosjean per exemple, ha estudiat el bilingüisme durant tota la seva carrera professional i com molts altres, i com ja ens van ensenyar a l’escola, els bilingües o plurilingües no són màquines. No parlen les seves llengües amb la mateixa precisió, una pot ser dominant; es troben amb els mateixos problemes que la resta davant un text especialitzat i a vegades barregen les llengües i tot. I tot això no els fa menys bilingües. O sigui, la idea del bilingüe com a alienígena que parla perfectament dues llengües, no existeix per als experts.

I a pesar dels experts, sembla que tenim els natius i alguns bilingües en molta consideració, llavors, com és que et planteges si és bo o no pel teu nen?
No em vull posar dramàtica però potser és que en un país on el valencià ve de l’iber és demanar massa, primer hauríem d’aprendre a no tirar a matar amb la llengua i després podríem començar a ensenyar als petits els grans beneficis de parlar-ne més d’una.

Tot i això, la resposta a la pregunta de la lectora per a mi és encara més senzilla: si ens haguessin de sortir les dents de grans ens tornaríem bojos del mal, no ens costa prou aprendre llengües de grans?

El globus és de color vermell

22 jul.

balloons

És el mateix dir:
A red balloon i the balloon is red?
Crec que estem d’acord en què la traducció d’aquestes frases és: un globus vermell i el globus és vermell. I podem estar d’acord en què essencialment conclouen que hi ha un globus que és de color vermell rondant per aquí.

Doncs, al Laboratori de Cognició, llengua i aprenentatge de la Universitat de Stanford, han demostrat que hi ha una diferència molt important entre aquestes dues frases: la segona ajuda als nens a aprendre els colors més fàcilment, mentre que la primera endarrereix el procés. I de fet només passa amb l’anglès i amb llengües que posen els adjectius davant el nom.

Aprendre els colors pot ser problemàtic per se: cada cultura té un mapa de colors, quins són els habituals, i fins on arriben els matisos; hi ha cultures que només tenen “color clar” (groc, rosa, blanc…) i “color fosc” (negre, marró, lila…), i si ja comencem que si turquesa, que si beix que si burdeus…
A més, quin és el globus vermell? Imagineu un ram de globus de tots colors: verds, blaus, liles, grocs, roses, taronges… i li preguntes al teu nen que quin és el vermell, i no vull despertar la bèstia, però jo tota la vida que aquest color l’he vist més verd que blau.turquesa

Així que imagineu la confusió dels nens que tot just els aprenen. Està clar que no és el mateix que distingir un gos d’un peix! Els colors els tenim tots alhora i en el mateix context!

Doncs bé, el cas és que els nens que parlen anglès encara ho tenen més difícil, i , encara quan són ja capaços de cordar-se les sabates,  a vegades confonen alguns colors. I no té res a veure, normalment, amb el daltonisme.

Les primeres paraules que aprenen els nens són els noms, i els busquen. Quan a un nen li diuen the balloon is red, té l’atenció centrada en allò que coneix com a balloon, ja sap que ha de mirar al globus i per tant, això de red serà un atribut del globus, quin (rodó, de plàstic, joguina…) ja ho decidirà. En canvi, quan li dius the red balloon els nens s’ho prenen més aviat com un nom. I saber que en Pepito es diu Petito en realitat no ens diu res del tal Pepito. Per tant, la primera frase ajuda els nens a classificar vermell com un atribut més que poden tenir els objectes, mentre que l’altra els dificulta la feina.

Sembla ben poca cosa, però només escollint una frase abans que l’altra podem ajudar els nens a aprendre millor els colors. Els pares i mares dels nens que participen a l’estudi al·lucinaven, i n’hi havia que pensaven que els seus fills eren daltònics: fins llavors no havien detectat que encara confonien alguns colors. I em fa pensar que en realitat creiem que els nens ens entenen molt abans del que realment ho fan, podria ser que quan assumim que ens entenen i els parlem en conseqüència, és quan realment comencen a fer-ho?

parlo d’aquest estudi! Surprise in the learning of color words

Escriure a mà, tecnologia i desenvolupament

30 juny

handwriting

Una de les celebrities que segueixo a Facebook és l’Anne Rice. És una tia curiosa: apart de tenir tot un àlbum dedicat al seu gat, Prince Oberon i de periòdicament fer embogir els seguidors amb pistes sobre una possible resurrecció de Lestat de Lioncourt; també penja articles molts interessants. Com aquest:
What Learning Cursive Does for Your Brain

I m’ha cridat l’atenció perquè fa poc vaig llegir:
Is the Internet Making our Children Stupid?

Pregunta a la qual vaig respondre immediatament que sí, potser per inèrcia; el cas és que tots dos articles parlen de com el desenvolupament cognitiu es veu afectat per això d’estar endollats tot el dia.Sembla que han pogut demostrar que escriure a mà millora les capacitats cognitives dels nens, aconsegueix que es concentrin millor i

el cervell desenvolupa una especialització funcional que integra el control del moviment i el pensament (…) per escriure a mà de manera comprensible es necessita un control precís dels músculs dels dits, han de parar atenció al que fan i com ho fan (…) i escriure a mà activa àrees del cervell que no s’activen si escrivim amb un teclat.

De fet, els nens que saben escriure s’acosten més a l’activitat neuronal dels adults, vaja, es desenvolupen. I en el cas contrari, el nen endollat a la xarxa des de ben petit, el que aprèn les lletres amb una app a l’iphone del pares sembla que té una capacitat de concentració menor (que s’ha reduït dels 12 als 5 minuts seguits en deu anys) i a més, diuen, ser capaços de fer unes quantes coses alhora no és recomanable en nens petits perquè més aviat acaba minvant altres capacitats, com l’extracció d’informació, l’especialització i l’eficiència i que, tenir a l’abast tot el que volen de manera immediata pot acabar desembocant en frustració si no és així.

A mi tot plegat em sona a diagnòstics massius de TDA, amb Hiperactivitat o sense; trastorn, per cert, que resulta que és més o menys fictici (confessat pel propi “descobridor”!), així que potser estem tots plegats exagerant una mica.

Per això m’agraden aquests dos articles:
Paying attention to Inattention  on resulta que als nens de minories ètniques no se’ls diagnostica el TDA (pobrets!).
Is Technology Making Young People Stupid? on es recorden unes quantes virtuts de la vida tecnològica.

M’imagino a pares i mares llegint tota mena d’articles sobre aquesta nova amenaça, perquè segurament ja s’ho han sentit allò de “tan petit i amb el mòbil/la tele/l’ordinador”, i quedar-se ben bé com al principi.

N’hi ha que diuen que ara ja tot anirà de capa caiguda i n’hi ha que sembla que esperin que els nostres cervells evolucionin ens nous pokémon amb noves habilitats d’un moment a l’altre. Potser és una mica com quan es discutia si s’havia de criar els nens en plan salvatge o si havien de ser uns senyorets des de les primeres passes.

Estaré a l’aguait dels nous descobriments, i, de moment, em decanto per la primera opció, només cal veure com pugen…