Tag Archives: plurilingüisme

Dansk, dag 1:

30 ag.

He decidit fer realitat un dels meus somnis: aprendre danès. Per cap motiu en particular, em ve de gust.

Fa sis anys vaig conèixer de casualitat i per un xat el Lars, un noi de Dinamarca aficionat al Barça; així que el meu objectiu és comunicar-me amb ell en el seu idioma. Existeix de debó, eh? Lars, say hi!

La gràcia és que hauré d’aprendre’l tota sola perquè no tinc fons ni gaire temps. Així que armada amb una gramàtica de l’any de la pera, un “Teach yourself Danish” amb els seus dos CDs i un natiu pacient presentaré batalla a la meva primera llengua no-romànica.

Cert, no pinta gaire bé. Però amb il·lusió…

Taler du dansk?

Nej, jeg kan ikke taler dansk endnu. [typo corrected, mange tak Lars!]

Anuncis

Pedagogs caducats

9 ag.

Amb l’arribada d’un petit a la família, entre algunes revistes de bebès vaig trobar una on una pedagoga assegurava a una mare preocupada que aprendre més d’una llengua de naixement “no era bo” pels nens.
Deixava entendre que si ensenyem dues llengües alhora als petits només aconseguirem que triguin més a parlar.

Llegint una mica, de seguida vaig trobar que aquestes idees són més aviat del segle passat, literalment, i que ara el que es porta no és el bilingüisme, és ja directament el plurilingüisme. Proliferen els blocs de mares i pares que expliquen com és ensenyar als seus fills 3 o fins i tot 4 idiomes i van arribant estudis que demostren els efectes beneficiosos de parlar més d’una llengua.

expressats en aquesta imatge

A mi la pregunta de la lectora em va estranyar, potser és perquè vinc de traducció i allà hi ha gent que parla dels natius amb veneració i tot: “ostres! Clar, tu ets natiu. Japonès? Quina sort ser natiu japonès, així el coreà t’és més fàcil, no?” “No sé si el text m’ha quedat prou natiu, deixa que truqui al natiu de capçalera que m’ho revisi”. Llavors, fes al nen natiu, no? A traducció farà amics.

Sobretot, i parlo en general d’Europa, sembla que quan una persona diu que és bilingüe o plurilingüe, ha de justificar un contacte molt directe amb la llengua: la meva família és nativa, he anat al Liceu Francès, la meva avia parla crioll, m’he criat entre inuits…

François Grosjean per exemple, ha estudiat el bilingüisme durant tota la seva carrera professional i com molts altres, i com ja ens van ensenyar a l’escola, els bilingües o plurilingües no són màquines. No parlen les seves llengües amb la mateixa precisió, una pot ser dominant; es troben amb els mateixos problemes que la resta davant un text especialitzat i a vegades barregen les llengües i tot. I tot això no els fa menys bilingües. O sigui, la idea del bilingüe com a alienígena que parla perfectament dues llengües, no existeix per als experts.

I a pesar dels experts, sembla que tenim els natius i alguns bilingües en molta consideració, llavors, com és que et planteges si és bo o no pel teu nen?
No em vull posar dramàtica però potser és que en un país on el valencià ve de l’iber és demanar massa, primer hauríem d’aprendre a no tirar a matar amb la llengua i després podríem començar a ensenyar als petits els grans beneficis de parlar-ne més d’una.

Tot i això, la resposta a la pregunta de la lectora per a mi és encara més senzilla: si ens haguessin de sortir les dents de grans ens tornaríem bojos del mal, no ens costa prou aprendre llengües de grans?